Federica Lombardi entrevista Susanna Rafart

Intervista in italiano

Al final el que compta és la meravella d’existir
(Susanna Rafart)

Susanna Rafart va néixer a Ripoll (Girona) el 1962. Llicenciada en Filologia Hispànica (1985) i en Filologia Catalana (1992) per la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​és poeta, autora de prosa de ficció i crítica literària. Treballa a Barcelona com a professora agregada de Llengua i Literatura Espanyoles en escoles de Secundària. Des del 2004 pertany al grup dels Imparables, poetes units per la necessitat de rebutjar el postmodern i de crear una literatura ideològica, principalment d’estil europeu, sense negar tanmateix els grans models de l’àmbit català. Juntament amb les obres de ficció, no-ficció i traducció, ha publicat quinze col·leccions de poesia, molts dels quals han estat guardonats amb importants premis, com el prestigiós premi Carles Riba (2001). Entre la seva bibliografia poètica distingim per notorietat Pou de glaç (2002), Retrat en blanc (2004), Baies (2005), La llum constant (2013), En el teu nom (2015).

El seu darrer volum de poemes, D’una sola branca, va guanyar el premi Miquel de Palol de poesia el juny de 2021, aproximadament una setmana després d’aquesta entrevista.

La seva, professora Rafart, és una bibliografia molt heterogènia: s’ha ocupat de literatura infantil, de no-ficció i crítica literària, de ficció i també de traducció. Tanmateix és sens dubte l’escriptura en vers la que ocupa un espai més gran dins la seva producció. Quina és la raó d’aquesta predilecció per la poesia en comparació amb altres gèneres?

La poesia és l’eix central al voltant del qual tenen sentit la resta de propostes literàries. S’ha de dir que sovint els llibres de viatges o les nouvelles que escric formen part de la poètica i per tant expliquen o amplien aspectes que deixo sobreentesos dins la poesia. Per exemple, el llibre de Gaspara i jo no és una biografia recreada de la figura de Gaspara Stampa sinó un mirall d’una dona creadora del segle XX que a partir de la traducció i de la lliçó de cada poema traduït al català explora el significat i recorregut d’una veu poètica singular.

Mai no m’he plantejat conrear de manera preferent cap altre gènere que no fos la poesia en el seu sentit més ampli: des del poema en prosa i la prosa poètica al dístic elegíac, el sonet o el vers lliure. La poesia amplia la vida.

Sovint passa que un poeta comença a escriure poemes perquè s’enamora de la poesia d’un altre autor. Va ser el mateix per a vostè i per els seus inicis?

En els meus inicis, influïda per la biblioteca familiar, vaig llegir molt Pablo Neruda i Sant Joan de la Creu, i posteriorment Joan Salvat Papasseit o Salvador Espriu. També els clàssics com ara Virgili o Catul. Cada descoberta t’enfronta a una manera de conèixer el món i aquest recorregut és inacabable. Una de les descobertes més impressionants va ser llegir en els versos d’Homer l’existència de «l’aurora dels dits rosadencs» (en grec antic: ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

Què busca en els poemes que llegeix? I què espera transmetre a través dels seus poemes?

M’impressiona la manera de copsar el temps dins del poema. Com en un poema d’Antonio Machado o d’Eugenio Montale unes llimones poden contenir l’essència mateixa de la vida. Per a mi, la poesia té una capacitat protectora de tots aquells elements que són primigenis en l’espècie humana. Sovint en la natura he vist la capacitat creadora més alta i ja en la meva infància m’admiraven els seus processos i enigmes. En la meva poesia espero transmetre la força i la fragilitat del que ens envolta.

M’agradaria tenir notícies sobre la seva experiència amb els Imparables. Quan es va unir al grup? Hi ha hagut un canvi o fins i tot un enriquiment en la seva manera de fer poesia?

Quan ja havia obtingut el Premi Carles Riba, considerat un dels més prestigiosos de la poesia catalana, un grup de poetes relacionats amb l’editorial que havia publicat el llibre vam començar a trobar-nos i a discutir sobre l’aridesa del moment literari que vivíem. Assistíem als homenatges de Joan Vinyoli i defensàvem la bellesa i el cosmopolitisme a parts iguals, també una certa irreverència que va causar algunes dissensions, és cert, però tots teníem camins molt defincits i la nostra era una estètica eclèctica. Tres dels poetes inaugurals, Manuel Forcano, Sebastià Alzamora i Hèctor Bofill conduïen el moviment i la resta vam formar part de la proposta intervenint des de les nostres respectives poètiques. Érem poetes de tot el territori i en vam formar part a més dels esmentats: Maria Josep Escrivà, Isidre Martínez Marzo, Lluís Calvo, Txema Martínez Inglés i Joan Elies Adell. Va ser un esclat de creativitat perquè poetes de generacions més grans van celebrar la creació del grup, vam rebre també molts atacs i això va posicionar poetes molt més joves. En conjunt, tots hem seguit escrivint des d’aquells principis i crec que la nostra obra defineix un moment molt concret de la cultura catalana.

Abans em parlava de la infantesa, i és una dimensió que he trobat sovint en les seves entrevistes i en alguns dels seus escrits. Fins i tot entre seus versos emergeix com un sentiment de devoció al passat, i sembla que la delicada i silenciosa contemplació d’aquest temps és això que suggereix la creació poètica. És així?

La infantesa és una etapa plena de misteri i inspiració per a mi, potser perquè la meva experiencia primera es lliga a la natura en totes les seves manifestacions: la vida i la mort, el renaixemnet de les coses i a una vida molt llire en aquest entorn. Certament, recordó molts instants de contemplació veient escenes diverses: l’oreig de les branques, el naixeemnet d’unes salamandres o la mirada d’una guineu en plena nit enlluernada pels fars del cotxe. Al mateix temps, la vida entre germanes i cosins, els relats dels oncles i avis i la meva fascinació per les seves històries. D’alguna manera la infantesa que no deixem morir dins nostre preserva tot això i és d’aquest interior que neixen els poemes.

Una darrera curiositat sobre aquest aspecte. Algunes de les seves primeres publicacions van ser destinades precisament als infants i és evident que té una consideració d’aquesta edat molt més profunda que la norma: no és només un període fabulós i feliç, més aviat un moment vital molt important per a la formació de la sensibilitat individual. A més de la bonica història del saüc, hi ha altres records de la seva infantesa que considera especialment preciósos?

Bé, els llibres infantils van sortir abans dels llibres de poemes per una casualitat editorial. Aleshores escrivia aquestes històries per als meus fills i per a mi cada etapa viscuda ha estat molt intensa i per aquest motiu van ser visibles abans que altres textos. Però de fet, el vers m’ha acompanyat sempre. Tinc una primera imatge d’un casal d’estiu i unes llibretes ratllades per fer cal·ligrafia. Després, els llibres de text i les seves il·lustracions i més tard els primers llibres de poemes.

Més que una pregunta, això serà una verificació, sobre un punt crucial per a la meva recerca: l’element de la llum. Em van fascinar molt les nombroses ocurrències d’aquesta paraula en la seva producció. En resum, si ho entenc bé, la seva poesia no és més que la possibilitat de veure clarament en la foscor, carregant de nous significats la realitat circumdant. Així és la llum, que en condició de foscor ens revela coses pel que són, molt diferents del que els nostres ulls creien veure. Aleshores, és possible associar aquesta llum reveladora amb la poesia mateixa?

He anat a la recerca de la llum per donar existència  ales coses. Un dels meus primers llibres es va titular «Reflexió de la llum». Aquest camí ha anat creixent en la meva poètica i s’ha concretat en el darrer llibre «Beatriu o la frontera».

I hi ha una correlació entre aquesta llum i la dimensió de el record, ja que tots dos col·laboren en el naixement de la poesia?

El record és llum en el sentit que el record és una figuració no sempre real del passat i que se’ns presenta coma  imatges inconnexes d’un jo que vam ser. La poesia té la seva raó de ser en els pous del record, en el fons del qual extraiem un brillant magma basàltic que es trasllada al poema i que configura el sentit del que volem dir.

La seva veu va ser definida per M. Ballester «dolça i nostàlgica» (utilitzant una cita seva), una veu que mai fa mal. Jo també hi estic d’acord amb aquesta impressió. Però la gràcia que caracteritza els seus versos sembla amagar l’accés a una tristesa més profunda. Les imatges doloroses i crues que caracteritzen les seves col·leccions poètiques tenen, per casualitat, a veure amb la destrucció del món del qual va parlar en altres llocs? Quina destrucció preveu? I com ens pot salvar la poesia-esperança d’aquesta amenaça?

Sí, l’aparença d’una veu dolça i nostàlgica no elimina el fet de combatre la destrucció ni de deixar-ne veure la seva consciència. La meva idea és que el poeta té l’obligació de ser un “emboscat” (Jünger), en el sentit que ha de buscar una llunyania temporal amb els seus contemporanis per entendre cap on va el món. Des de la imatge mítica del Paradís no hem fet altra cosa que anar cap a la destrucció i les moltes maneres que hem trobat de crear artificialment un lloc bo per a la humanitat s’ha desfet il·lusòriament. Però no podem permetre’ns el pessimisme, cal trobar aquests indrets de l’esperança, sovint en el llenguatge com una  manera d’alterar aquesta inevitable catàstrofe.

En la col·lecció Jardins d’amor advers (però no només) són palpables els seus deutes amb la tradició literària dels trobadors, i considero molt apreciable que la poesia contemporània segueixi recordant aquells temes i aquelles veus, com si el fil conductor mai hagués estat interromput. Quin valor té, per a vostè, la literatura romànica i, en general, la tradició antiga/medieval?

Per a mi ha esta una sòlida presència. El món antic ha estat en la meva formació primera i els trobadors representen un llenguatge líric, una koiné fundacional que tenim la responsabilitat de preservar. Per què? Perquè és el primer llenguatge artístic autònom de la nostra tradició i perquè el tema de l’amor i la guerra són només el pretext per a un artifici literari que s’aixeca com una primavera immortal. La sextina, segons el meu punt de vista, ve a ser com el matrimoni entre la ciència i la poesia, irradia mestratge, símbol, perfecció.

Per a mi és sorprenent estudiar una veu contemporània en el context de la lingüística romànica, però encara és més emocionant que aquesta veu pertanyi a una dona. No és una situació molt habitual, la meva. Va tenir dificultats en el seu camp de treball per quëstions de gènere? Té esperança per a les dones que “habiten” la literatura, perquè puguin ser estudiades més?

Com deia abans, he volgut que la meva veu tingués una existència autònoma, a vegades lluny de la persona. En aquest sentit m’ha agradat poc manifestar-me públicament. Per què seguim llegint Catul, Safo, Montale o Dickinson? Perquè les seves veus són veus singulars que no s’assemblen a cap altra però que són deutores de les precedents. És el que intento explicar en el llibre de Gaspara i jo. Com el roure de Dodona, com la Verge de Monterchi de Piero della Francesca, com un matí de dissabte, al final el que compta és la meravella d’existir. L’amor no correspost de Gaspara és només la roda que permet la construcció d’una veu i la seva confrontació amb les veus del present. En el llibre també manifesto aquesta dificultat de la veu de les poetes en el món. Però crec que això canvia per a les noves generacions en les quals les veus poètiques femenines han eclosionat amb una presència aclaparadora.

Gràcies per haver satisfet aquestes curiositats personals. Està treballant en alguna cosa recentment?

Estic acabant un llibre que és el revers de Beatriu o la frontera i que té com a títol provisional Orfeu i les dones. Aquí el que domina és la foscor, enlloc de la llum i és un viatge en què les dones exigeixen la veu a Orfeu, una veu salvadora enfront de les injustícies actuals. També estic preparant una antologia d’aquests últims anys que durà per títol el d’un llibre encara inèdit, D’una sola branca, que penso que tanca molts dels temes que fins ara he tractat.